Javier Mariscal & Anna Maria Maiolino

Javier Mariscal

L’exposició de Javier Mariscal es presentava diferent a qualsevol altre. Una exposició a la Pedrera és sempre un esdeveniment especial i aquesta vegada no va ser pas diferent. Començava d’una manera atípica amb un “bosc” d’esbossos que l’autor havia fet durant tota la seva trajectòria, penjats des del sostre. Allà hi ha amagat un espai fosc amb diferents mòbils que formen un dibuix conjunt (Crash) que a mi personalment em va semblar un dels millors elements de l’exposició . Posteriorment varem arribar a un “bosc” molt diferent: el de les lletres. Mariscal juga aquí amb les lletres i les seves interessants formes, amb els colors i amb les emocions que transmet cada una de les peces. Finalment, s’arriba al sector de parafernàlia, on es troben tot d’objectes amb il·lustracions de l’artista. Destaca, també, la trajectòria del Cobi i els garriris (les mascotes i alter ego de Javier Mariscal). Personalment destaco la força del color i el dinamisme en tots els treballs de Mariscal. També l’actitud viva i vitalista que transmet l’autor.

Anna Maria Maiolino

A la fundació Antoni Tàpies, es podia gaudir d’una proposta molt diferent. Quadres, figures, vídeos, teles i tota mena de formes amb colors majoritàriament neutres. Em va cridar molt l’atenció el paper que juga el volum en les seves obres (al contrari de Javier Mariscal). Maiolino duu a terme un art més experimental, potser més íntim (com si ella hagués pintat, esculpit i filmat per relaxar-se). Personalment no em va transmetre res, amb l’excepció del quadre que aquí afegeixo.

Concurs: portada de nadal 9nou

 

Hola a tots!

La meva proposta per la portada de nadal del diari 9NOU planteja una idea diferent, menys nadalenca a primera vista: es tracta d'un ratolí, un gat i un gos desitjant-li el bon nadal al gall d'indi (cal recordar que aquest animal és el plat principal del sopar de nadal en molts països).
La idea era fer una portada diferent, una portada que fes pensar, que tingués humor, i no fos la típica pastifarada de vermells, blancs, arbres de nadal, ninots de neu, etc. (realment l'únic element nadalenc és el gorret que porta el ratolí). La intenció era fer una portada que transmetés amb claredat el missatge principal (BON NADAL!) el qual ressalta notablement. També trencant amb la idea de que el nadal és temps de felicitat per a tots.
Els colors són majoritàriament opacs i donen una certa escalfor, entre la qual ressalta la bafarada.          
En definitiva, la intenció era poder crear una portada que em fes gràcia a mi mateix i que guardaria de record si veiés pel carrer.

 

Blow - Up

FITXA

- Director: Michelangelo Antonioni.

- Any: 1966.

- Producció: Carlo Ponti.

- Repartiment: David Hemmings, Vanessa Redgrave, Sarah Miles, Peter Bowles i la model Veruschka von Lehndorff.

ARGUMENT

Thomas, un elegant fotògraf, va un matí a un parc per fer fotos. L'indret és gairebé desert, excepte una parella que s'abraça, i que Thomas fotografia de lluny. La dona, Jane, s’adona finalment de la seva presència, i molt molesta, li reclama els negatius; però Thomas s'escapoleix. Jane el troba per la tarda, i se li ofereix: Thomas li dóna una pel·lícula, però no és la bona. Revela les fotografies del parc, i s’adona per ampliacions successives (blow-up significa «ampliació» en anglès) que ha estat de fet testimoni d'un homicidi. Va de nit al lloc i descobreix el cadàver que les seves fotografies li han revelat. De tornada a casa seva, troba el seu taller buit: tots els seus clixés i negatius han estat robats. Desemparat, busca consell amb un amic, però en va. Al matí, torna al parc, per descobrir que el cos també ha desaparegut.

COMENTARI

Aquesta obra, magistralment dirigida, tracta les relacions que hi ha entre la realitat i la ficció. El film està plagat d'escenes completament simbòliques (des de l'escena de la botiga d'antiguitats, passant pel concert dels Yardbirds, i sense oblidar els cèlebres mimos, que apareixen a l'inici i al final de la pel·lícula).

Blow-Up és una obra diferent a qualsevol altre (cal recordar que és de 1966) i darrere d'un argument aparentment simple, el descobriment d'un assessinat al rebelar i ampliar unes fotografíes fetes a un parc (blow-up significa ampliar en anglès), s'amaguen multitud de significacions en els diferents plans i imatges. Realment una pel·lícula del meu gust personal: lenta, amb personatges atípics, escènes llargues on s'ha de saborejar cada moment i un agrument que et fagi pensar posteriorment.